Constantmente estoy viendo en los medios de Madrid frases como: Oleguer juega porque a Laporta le interesa x su nacionalismo, Laporta independentista,nacionalista….

Quien crea que las ideologias de estos dos personages son iguales es que no entiende mucho de ideologias. Me cabrea ver como el Real Madrid puede ser el embajador y representante de España (algo que me parece muy lícito), i el Barça no lo pueda ser de Catalunya. Que se vea bien que el Madrid lleve la bandera de España en la camiseta(a partir del 2008) y al barça se le tilde de objeto nacionalista por llevar la senyera. Catalanista no es lo mismo que independentista, ni nacionalista que facha.

El Barça desde que Laporta entró está ganando demasiados simpatizantes. A la gente “le cae bien el barça” sin ser del Barça, y esto es lo que hace que desde determinador sectores se intente cambiar la imagen del club con articulos y opiniones manipuladas.

Las declaraciones de Laporta sobre las selecciones? Todos los entrenadores seguro que lo piensan, y nadie se atreve a decirlo. Dosificarse no es correr menos, ni jugarsela menos, sino tener en cuenta a los clubs que son los dueños de los derechos de los jugadores.

Personalmente, veo a Laporta como un señor prepotente y falso, pero con las cosas muy claras. Yo no quiero un presidente buena gente, quiero un presidente eficiente. Y de momento por lo demostrado, lo es. Preferirian un Oleguer crack mundial y antipatico? Yo si.

Avui tocava Futbol.

Piltrafilla a la capi d’Espanya.

I ho escric bé i amb majúscula. Perquè si, perquè sóc Català amb majúscula, així com Espanyol. Per a tots aquells que es giren esterrufant el nas i abaixant les ceies quan algú diu que es espanyol, que Madrid es xulo o que esta desitjant que la selecció espanyola de qualsevol esport guanyi, però que són els primers en anar de vacances a Andalusia o asturies, a demanar beques al ministeri i no a la Generalitat, i a donar suport a un partit politic de dretes ( i deu ni do lo catolics q són tb, oi amic Duran?) durant més d 2 dècades.

I és que ens encaparrem en viure en el passat, i avui en dia, en les grans ciutats, el passat ja fa molt que es va deixar enrere. Ni els alemanys són uns nazis, ni els irlandesos uns terroristes.

Que hi ha encara franquistes al país? Estic segur que també hi ha seguidors que estarien d’acord amb Terra Lliure, i no era precisament un grup pacífic clement.

Que tenim peatges??Pregunteuli al senyor Pujol també quan va donar les concessions. Que som dels que paguem més de llum i aigua?Pregunteu al conseller de la Generalitat corresponent.

Catalunya té moltes coses a reivindicar, que no té i que es mereix tenir, perquè durant molts anys ha donat molt al estat. I no hem d deixar de demanar-ho, perquè jo també vull una Catalunya millor, perquè per mi Catalunya és el primer, però si les coses no funcionen, el que hem d intentar és canviar-les, i no lluitar-hi en contra.

Aquí es creuen el que diuen dels catalans als medis, i allà ens creiem el que ens diuen a nosaltres, i us asseguro q de veritats absolutes a cap dels dos llocs n’hi ha.

Visca Montgat, Catalunya, Espanya, Europa, Hemisferi Nord, la Terra, i la Via Lactea tuuuu!!!!

Hi ha coses que no podem escollir que estiguin de moda. Sobretot tot el relacionat amb la “moda”; teixits, colors, ulleres etc. Ho decideixen les botigues i dissenyadors

Hi ha altres coses que sí podem decidir que estiguin de moda. No a nivell personal però si a nivell de societat.

Me n’he adonat d’una cosa que cada vegada em sorpren més. Les coses que la societat posa de moda acaben sent repudiades i odiades. M’explicaré;

Algú descobreix algo supermegaguai de la muerte. Li comenta a un amic, aquest amic admira a aquesta persona perque li agrada allò que ha descobert. Va passant de boca en boca. La cosa va creixent, i aquells que els hi agrada passen a ser “cool”(amb tots els extres de cometes q volgueu). La cosa es va magnificant fins a estar de “moda”. Que vol dir: ho sap tothom i agrada tothom. I aquí ve el misteri, els anomenats cool del principi ho passen a repudiar, i ara són encara més cool per la resta (o s’ho pensen) quan ho repudien.

Podria anomenar mil exemple, i mil frases dels meus benvolguts cool: Els primers Cd’s són els millors, la primera temporada és la millor, al principi si que eren bons ara ja no, El lloc al començament era xulo, ara ja no………….I aixi amb infinitat de llocs, cantants, series, pintors, humoristes, actors………

Per opinions colors

El que realment et fa ser cool, és anar en contra de la moda. Anar en contra de la moda et fa estar de moda, i quan ho estas, torna a nedar a contracorrent per tornar a estar-hi.

Trobo tan patètic el que intenta estar a la moda en contra d’ell mateix, com el que intenta ser la moda traïnt-se a ell també. I potser el més llastimós de tot plegat és que encara q volguem, nosaltres hi formem part, sense que ningú ens hagi preguntat.

Au nois vaig a veure uns capitols dels Simpson nous, a escoltar cançons del ultim disc de Fito, o a veure pelis noves de Woody Allen!

Hakuna Matatta!

Després de dos mesos i mig, puc dir que ja he tornat a Barcelona. Ja se on sóc. Sé què he fet l’últim any, tot el que he passat, sóc conscient de tot.

És cert, costa tornar. Ho sé jo, i ho sap tothom qui ha marxat. El que intento entendre és el perquè. I va més enllà de simplement el fet de tornar a casa amb els pares, o canviar de costums.

Desde fora, les coses sempre es veuen diferent. Mirar la teva vida desde lluny, enfilat en un globus, amb vista d’ocell. Contemplar la pel·lícula desde les butaques i no com a actor protagonista, i ser aquell crític de cine que no deixa viu ni al càmara.

Adonar-se que el cul del món pot ser el teu centre, i que el teu centre arriba a ser el cul del món. I donant-li una volta més, que tot cul te un centre, i que cada centre té el seu cul.

No ho estic dient gratuïtament. Precisament ho dic per deixar-ho encara més clar. És inútil lluitar pel teu centre, perquè realment no n’hi ha. Ni tu ets el centre de ningú ni ningú ni enlloc és el teu centre.

Deixant la paraula “centre” tranquila.

Les situacion extremes sempre descobreixen el millor i el pitjor de la gent. Per mi, marxar ha sigut d’alguna manera la meva situació extrema. He vist el pitjor i el millor de mi mateix en aquests 9 mesos, dels que en aquests 9 mesos han estat amb mi, dels que no ho han estat, dels que han continuat la seva vida a Catalunya i dels q s’han kedat a Londres.

Acceptar tot això, és el que descoloca, desorienta. Però després de tot, la desorientació t’ajuda a trobar el nord, només has de saber fer servir la brújula.

Avui m’he fet un blog. Encara no se ven be que és, però jo me l’he fet. De fet ningú sap exactament què és. Preguntes i et contesten: si home és allò que escrius, poses titols i es queda penjat…..i jo pensant…..el office??? Si tu és cm la teva web personal, on escrius el que vols, i la gent també escriu el que vol, i ho mira qui vol, i ho actualitzes quan vols……..O sigui, que arribes a la conclusió que un blog és el que tu vulguis. I com que ja sabeu q la meva rapidesa mental és limitada, amb tanta llibertat encara no se que és el meu blog.

El que si sé, és el que no és. No és un lloc per fer saber com estic, si estic be, malament, depressiu, feliç, alt o baix de moral, ni per fer una dissertació de com d merda és la vida, ni que meravellosa que és. Ni que xupiguais són els meus amics, ni que fills de puta que són.Qui ho vulgui saber, q m’ho pregunti!

Així que el meu Blog és alguna cosa que encara no se què és, i que d’aquí a un temps potser puc dir el que ha arribat a ser.

I a qui li agradi q ho llegeixi, a qui no li agradi, q ho digui, i aqui li provoki indiferencia que es decideixi.